Νίκου Καζαντζάκη Ο τελευταίος πειρασμός, απόσπασμα από το κεφάλαιο στ':
El sol havia pujat i ja cobria el món. Les segadores feien anar la falç, cantaven i segaven. Els manats de seguida es convertien en braçats, gavelles, garbes, i torrejaven a les eres. «Bona collita!» desitjava a tot córrer el fill de la Maria als amos dels camps, i seguia avançant. Canà havia desaparegut darrere de les oliveres, les ombres s'arraulien a les arrels dels arbres; s'apropava el migdia. I mentre el fill de la Maria gaudia del món i fitava el pensament en Déu, li va venir al nas una oloreta de pa acabat de treure del forn; i tot d'una es va adonar que tenia gana. I, en adonar-se'n, el cos sencer se li va eixorivir: quants anys feia que passava gana i no sentia el sant desig del pa! I ara en canvi...
Va flairar l'aire, va seguir l'olor, va passar una séquia, va saltar una tanca, va entrar en una vinya, va distingir, sota una olivera balmada, una cabana baixa, i el fum pujava i es cargolava per damunt de la teulada de palla. Una vella bellugadissa, de nas punxegut, ajupida davant d'un fornet construït a l'entrada de la cabana, feia pa. Al seu costat, un gos negre amb clapes grogues havia apuntalat les potes del davant al fornet i obria una boca fonda, afamada, plena de dents. Va sentir passos a la vinya, es va abalançar bordant cap al foraster. La vella es va girar, sobtada, va veure el jove. Els ulls, petits, sense pestanyes, li van brillar. Es va alegrar de veure un home enmig de la seva solitud. Es va aturar amb la pala a la mà.
—Benvingut! —va dir—. Tens gana? D'on véns?
—De Natzaret.
—Tens gana? —va tornar a preguntar la vella, i va riure—. Els badius et ballen com els d'un llebrer.
—Tinc gana, senyora, perdoneu-me.
La vella era dura d'orella, no el va sentir.
—Què? —va fer—. Parla fort!
—Tinc gana, perdoneu-me, senyora.
—Que et perdoni, ¿per què? No és pas cap vergonya, xicot, ni la gana, ni la set, ni l'amor. Tot això ve de Déu. Així que atansa't, no tinguis vergonya.
Va tornar a riure, se li va veure l'única dent que tenia.
—Aquí hi trobaràs —va dir— pa i aigua; amor, més enllà... a Magdala.
Va agafar un pa de pagès que havia deixat a la vora del forn i el va separar dels altres.
—Mira, aquest és el pa que ens quedem cada cop que traiem una fornada. En diem el pa de les cigales, pels caminants. No és meu, és teu. Talla-te'n un tros i menja.
El fill de Maria es va asseure a l'arrel de l'olivera vella i es va posar a menjar, asserenat. Que bo que era aquell pa, que fresca l'aigua, i les dues olives que la vella li va donar de propina, que meloses que eren, amb el pinyol menut, carnoses com les pomes! Mastegava amb calma, menjava, notava que cos i ànima se li barrejaven, s'havien convertit, aquell moment, en una sola cosa, rebia amb una boca el pa, l'oliva, l'aigua, i se n'alegraven i nodrien totes dues. La vella, repenjada al fornet, l'admirava.
—Tenies gana —li va dir rient—. Menja, ets jove, encara tens molt de camí al davant, molts turments. Menja, que agafaràs forces i podràs aguantar.
Li va tallar un crostó més de pa, li va donar un parell més d'olives. Es va relligar amb presses el mocador, que li havia relliscat del cap i li havia descobert la closca pelada.
—Cap a on vas, xicot? —va preguntar.
—Cap al desert.
—Cap a on? Parla pla!
—Cap al desert.
La vella va arrugar la boca esdentegada, els ulls se li van enferotgir.
—Cap al monestir? —va cridar amb una fúria inesperada—. Per què? Què hi busques, allà dins? No et fa llàstima la teva joventut?
Ell no deia res. La vella va sacsejar el cap pelat, va xiular com una serp:
—Per trobar Déu? —va preguntar amb sarcasme.
Es va sentir, molt prima, la veu del jove:
—Sí.
La vella va donar una puntada de peu al gos, que se li enroscava per les cames, primes com canyes, i es va acostar al jove.
—Desgraciat —va cridar—, que Déu no hi és, als monestirs, que és a les cases de la gent! On hi ha home i dona, allà hi ha Déu, on hi ha criatures i maldecaps i àpats i baralles i reconciliacions, allà hi ha Déu. No t'escoltis els eunucs: la guineu, quan no les pot haver, diu que són verdes. Aquest que et dic jo, el de casa, i no el del monestir, és el Déu veritable; aquest és el que has d'adorar. L'altre, pels eunucs i pels dropos!
Parlava, la vella, i, com més parlava, més s'exaltava. Va parlar, va xisclar, es va esbravar, va calmar-se. Va tocar l'espatlla del jove:
—Ja em perdonaràs, xicot —va dir—, però és que jo tenia un fill, ben plantat com tu, que un dia es va trastocar, va obrir la porta, va marxar, se'n va anar al monestir del desert, als Guaridors, ¡mal llamp els mati i que no es guareixin mai!, i el vaig perdre. I ara vaig enfornant i desenfornant, i a qui he d'alimentar? Els meus fills, potser? Els meus néts? M'he quedat sola.
Va callar un moment, es va eixugar els ulls, va tornar a començar:
—Durant anys i panys vaig alçar les mans a Déu, vaig cridar: «Per què he nascut? Tenia un fill, per què me l'has pres?» Cridava i cridava, però com vols que m'escoltés? Una vegada, només, el dia del profeta Elies, vaig veure, a mitjanit, que el cel s'obria: «Vés cridant, ja te'n cansaràs!» vaig sentir que deia una veu de tro, i el cel es va tornar a tancar. I des de llavors que no he tornat a cridar.
Ομήρου Ιλιάδα Μ 290-328:
Llavors els troians i Hèctor no haurien estat pas capaços
d'esbotzar les portes del mur ni trencar la barra allargada
si no hagués aviat el seu fill Sarpèdon Zeus ple de prudència
als argius, com un lleó cap als bous que giren les potes.
Tenia al davant l'escut igualat per totes les bandes,
bonic, de bronze forjat, que li havia fet un bronzista
i pel dedins hi havia cosit força cuiros de vaca
amb costures de fil d'or que resseguien el cercle.
Tenint aquest escut davant seu i brandant dues llances
va avançar talment un lleó criat a les altes muntanyes
que fa molt de temps que li falta carn, i el cor homenívol
li diu de provar d'entrar dels bens a l'estança serrada,
i si resulta que hi troba els pastors, que amb gossos i llances
guarden les ovelles, no li permet el coratge
que el facin fora de la pleta sense provar-ho
i llavors, o hi entra d'un salt i arramba una presa, o el toquen
i cau ferit per un dard que ha volat d'una mà molt atenta,
així Sarpèdon que val per un déu el cor l'enviava
a escometre de dret la muralla i els parapets esbotzar-ne.
Va adreçar aleshores aquestes paraules a Glauc, fill d'Hipòloc:
—Glauc, ¿com és que tots dos tenim més honor que cap altre
amb el lloc on seiem, amb les carns i també amb les copes ben plenes
i ens veuen tots com si fóssim déus a la terra de Lícia,
i tenim assignat un tros molt gran a les ribes del Xantos
plantat de fruiters i amb bona terra bladera llaurada?
Per això ara cal que siguem a primera fila amb els licis
plantant cara com ells i enfrontant-nos també a la batalla que crema
perquè digui així qualsevol dels licis que s'armen amb traça:
«No és pas mancats de fama que capitanegen la Lícia,
els nostres reis, i que mengen ovelles grasses i beuen
un vi escollit que és dolç com la mel, que també tenen força
i noblesa, perquè combaten a primera fila amb els licis.»
Amic, si, tan bon punt fugíssim d'aquesta batalla,
haguéssim de viure per sempre lliures de mort i vellesa,
ni jo mateix no aniria a primera fila a combatre
ni t'enviaria a la lluita que fa gloriosos els homes;
ara bé, com que sigui com sigui les morts les tenim damunt nostre
i en tenim de mil lleis, que un mortal no les pot defugir ni evitar-les,
anem, que o bé donarem o bé ens donaran molta glòria.
Γιάννη Ρίτσου, Επιτάφιος (αδημοσίευτη μετάφραση):
III
Cabells arrissats que els dits un cop i un altre hi passava
aquelles nits que dormies i al teu devora vetllava;
cella fina com la seda, cella a ploma dibuixada,
volta que se m'hi arraulia a ajocar-s'hi la mirada;
ulls lluents que reflectien el cel de cada matí,
tan lluny que era, i jo intentava que cap plor els enterbolís;
llavi roig tan perfumat que, en parlar tu, treien flor
les pedres i els arbres secs i alejava el rossinyol;
pit del meu cor, que eres ample com les ales del tudó,
que al damunt se m'hi aturava tot neguit, tota amargor;
cuixes fortes, com perdius tancades als pantalons,
que les noies us miraven al vespre des dels balcons;
i jo, que no m'ullprenguessin un home amb aquesta planta,
et penjava l'amulet amb la pedra tota blava;
bosc de mil fulles i arrels i tot ple d'aroma fina,
¿com m'havia de pensar, desgraciada, que et perdria?
|
